Coaching i salut (II)
Dra. Jaci Molins Roca
Article elaborat a partir de la part teòrica del llibre de l’autora:
“Coaching y salud. ” Ed. Plataforma. (juny 2010)
I com s’aplica el coaching a la pràctica mèdica?
La metodología es basa en dos pilars (com a tot tipus de coaching):
- L’estructura de la conversa possibilitadora del canvi
- Les habilitats de comunicació.
1. Estructura de la conversa possibilitadora del canvi:
El coach, professional de la salut, ha de seguir uns passos que facilitin el canvi: ajudar a prioritzar un objectiu (en el cas de que n'hi hagi varis), concretar d'on partim i on es vol arribar, buscar la manera de fer-ho més fàcil i de superar els obstacles. Per acabar la sessió, hem d’aconseguir que el pacient es comprometi a fer alguna acció, encara que sigui petita i adaptada al ritme de cada pacient. Coaching és sinònim de compromís, si no n’hi ha vol dir que no s’ha realitzat coaching. Per completar, és bàsic fer un seguiment de les accions realitzades i seguir estimulant al pacient fins aconseguir l’objectiu final.
A cada pas li corresponen un tipus de preguntes que ajuden a definir-lo. A l’hora de formular-les, hem de ser flexibles i adaptar-nos al pacient que tenim al davant, de la mateixa manera que quan fem una història clínica. Cada professional ha de fer servir el seu propi estil que el faci sentir còmode per ser un millor coach.
En el coaching per a la salut cal escollir “pocs” objectius i anar “a poc a poc”. D’aquesta manera, aconseguirem arribar molt més lluny que si volem avançar molt i ens quedem frenats a mig camí. Estem parlant d’un tipus de coaching per a la salut que és molt menys exigent que el de l’esportista d’elit, tot i que tingui similituds. Hem de tenir en compte que quan apliquem el coaching als pacients és perquè provablement ja hem intentat altres sistemes que no han funcionat abans.
Sempre s’ha de procurar definir l’objectiu en positiu. Evitar dir “NO” i fer prohibicions perquè l’inconscient ho interpreta a l’inrevés. Per exemple, no s’ha de dir no fumis, has de perdre quilos, sinó quan respiris millor, quan tinguis el pes que tu desitges. També és molt interessant utilitzar la imaginació com a eina poderosa. Per exemple, En el cas de l’obesitat i la dieta dir-li al pacient: ─Ara ja estàs més prima, quants quilos peses? ─Quina talla vesteixes? ─Quina roba et poses? ─Com et sents al mirar-te al mirall? ─Qui se n’adona què estàs millor i què et diu?
També s’ha d’explorar els èxits que ha assolit el pacient abans per aprofitar l’experiència i adaptar-nos a les seves preferències. A les persones que ja han intentat deixar de fumar i que això els desanima, jo els hi dic que són uns experts en la matèria perquè saben el que els funciona i que cada vegada estan més a prop d’aconseguir-ho. S’ha de preguntar per les excepcions i no acceptar “el sempre” o “el mai”. Les coses no són ni blanques ni negres encara que les veiem així quan estem bloquejats. En definitiva, es tracta de “veure el got mig ple, enlloc de mig buit” perquè fa ser més flexibles als pacients i tenir més marge de maniobra.
Tot i que el coaching es basa en fer preguntes, també es poden donar suggerències. Per exemple: en un cas d’una pacient que no sortia mai de casa, vaig començar per preguntar-li si era capaç d’anar a comprar fins a la botiga de la cantonada. Després de respondre’m que sí, li vaig proposar d’afegir 10 metres cada dia a la distància de la botiga. A la següent visita, em va explicar tota entusiasmada que havia caminat 50 metres més. La vaig felicitar perquè el primer pas és el més difícil de fer i, com era d’esperar, va millorar molt més. Afegint cinc minuts més cada setmana, va aconseguir caminar l’hora desitjada en tres mesos. La pacient no sortia de casa perquè creia que els seus mals li impedien fer-ho, caminar cinquanta metres li va fer canviar la seva creença.
Si no aconseguim que el pacient es comprometi a fer alguna acció concreta, hem de baixar el nivell d’exigència o canviar-la. La majoria de fracassos són perquè no s’ha definit bé l’objectiu, era massa difícil, es volia anar massa de pressa o ens hem quedat en les intencions. Insisteixo, sempre és millor retocar l’objectiu o fer-lo més petit, en qualsevol fase de la conversa, que deixar que el pacient no n’aconsegueixi cap i es desanimi.
El compromís amb un altre sempre és més poderós que amb un mateix. És bo que el coach faci un resum de tot el que s’ha parlat: definir el què farà el pacient, com i de quina manera, com superarà els obstacles i donarà els primers passos.
En la fase de seguiment, s’ha de felicitar al pacient i després seguir reforçant el que ha anat bé o buscar nous camins en el cas de que no sigui
així. El que funciona millor són els estímuls positius, tot i que no hagi dut a terme tot el que havia dit que faria. Reconèixer sincerament els seus esforços sempre és millor que donar
consells o fer sermons.